Estremidor

Francesc Orella és aquella veu fonda que retruny amb una energia que sembla que s’endugui per davant tots els dubtes, tots els pros. Joan Sales és aquella exquisidesa intel·lectual, una sornegueria elegant i una finor culte que tant ateny, amb llengua de bisturí, els debats literaris com els estats de conflicte i emotius. Els dos es van trobar, feliçment i convençuda, a la placeta de Ramon Amadeu, aquest espai a recer de tot. Un vespre que ja fa passos decidits, ara sí, cap a l’estiu.

La Cronista de Pega havia arribat a la placeta com aquell qui no sap si és en el camí correcte o no: una parella –núvia blanca de maquillatge líquid, nuvi clàssic de 21 botons i perfil peix bullit– ja sortida de l’esglesiola, feia, amb una lleu ganyota de poca predisposició, una breu sessió de fotos. La parella va pujar un tram d’escala de la placeta, i amb algun clic de càmera supersònica es diria que van aconseguir incloure en el seu àlbum familiar, part del públic (mitjana d’edat alta) que, ja assegut, esperava la intervenció d’Orella. Abans de pujar les escales, a mà dreta, en el claustre de l’església, infranquejable, s’anunciava un concert de guitarra que, encara que no estigués escrit enlloc, portava escrit al front que anava adreçat als ufanosos guiris que ens visiten. Ara pensa que Joan Sales se’n rifaria una mica d’aquestes estampes.

Com la placeta mateixa, la prosa de Sales, a través de les seves cartes monumentals, s’alçava amb una potència arrecerada i salvada de tota mediocritat de claveguera literària. Orella va llegir cartes, bàsicament adreçades a Màrius Torres –quina relació! Quin alt voltatge intel·lectual!- i també poemes, formalment impecables. La ironia, els neguits literaris suren en l’epistolari fins i tot en els instants més extrems, en plena guerra, després de la mort del germà, en el “buit” de l’exili. Estremidor, impactant. Sol, assegut amb una taula amb unes quantes petites ampolles d’aigua, no li calia res més, l’actor va anar desgranant cartes, fuetades, petits somriures. Tothom abduït. No cal més. Dinamita pura. “Allò que sempre m’ha semblat més còmic en els meus compatriotes és la serietat”. “En aquest món sempre guanyaran els partidaris del soroll, perquè els partidaris del silenci, per definició, callem” (...) “és per això que hi ha tant poca poesia bona”. “Cadascú ha de poder anar pel món sent ell mateix”. “Sempre la mediocritat s’ha donat al discurs del respecte als clàssics”. “Déu perdona totes les faltes excepte les d’estil”. Colpida, la Cronista de Pega se’n va cap a encalçar la Rambla quasi com veient bonic el cartell que anuncia el concert de guitarra per guiris, mirant d’imaginar, Rambla avall, una certa sort de Barcelona, de somnis, de camins i bon gust literaris. “És difícil de dir si la nostra època és bona o dolenta, de moment, és enorme”.