dimecres, 9 de maig del 2012

Nit de Poesia al Palau

La mala salut de ferro de la Poesia, qui ho diria, surt a lluir vestuari i maquillatge a la majestàtica Nit de Poesia al Palau, el culmen solemne de l'aparador de la vida poètica. El Palau n’és ple, de gent, de poetes, de vida, de remor, de fulgors, d’aparences, de passions, d’ànimes curioses. És ple de gent multiculti que es barreja amb gent no tan culti ni multi. Gent d’arreu, en fi, congregats pel designi de l’oportunitat poètica de sorprendre’s amb un mostrari creatiu de veus singulars. En l’hora llarga que durarà la representació caldrà deixar-se de romanços –o potser no– i oblidar la vida esllanguida, les faringitis cròniques, totes les causes de força menor i d’altres al·literacions que ens fan patir massa. Coi de poesia. 

Que no hem vingut a patir queda ben clar des de l’inici, fulgurant. L’escenari, en blau, marca les línies d’un espectacle honest, senzill, trepidant en la seva mesura, que avança a bon ritme, però sense envestides. El primer en posseir la fal·lera del públic, i a fi de bé que ho fa, és un Carles Rebassa poderós en el gest i amatent en la manera de mastegar les paraules. Ell, tot negre i espitregat, feréstec a estones, declama angúnies, certeses i veritats com punys. I ho fa amb la contundència de qui sap que té la raó. Els aplaudiments són la pauta esclatant d’un molt bon inici que ha sabut obrir la porta d’una nit que ja no deixarà de lliscar. 

I és així com apareix, sigil·losa, Brigitte Oleschinski. El crit, com de sirena engolada, marca el punt de sortida d’una declamació unitonal, estàtica. Oleschinski és erma. Palplantada a la foscor, defuig els aplaudiments fins a la fi i fa de mur de contenció fins que irromp en escena Mónica Valenciano, tota ella una indecisió lúdica. Valenciano fa un saltiró, com qui entra als conductes de la incertesa comuna, i s’escola entre el públic per cometre algunes interrogacions, per deixar-se florir en viu, per plantar el cos en cadascuna de les seves interpel·lacions. Ya se presentarà, i es balanceja, en una esquina del tacón. Funàmbula, es pregunta on coi va començar el que està passant ara mateix. I la resposta és això, la poesia en ziga-zaga.

I apareix Foix a les mans de Frederic Amat, per deixar pas a l’aiguabarreig idiomàtic de Caroline Bergvall, en una ínclita fusió de diferents parles en una mateixa veu, tan unidireccional, tan com Bergvall anuncia, d’entrada: la pell s’entortolliga, com s’entortolliguen les llengües. La fusió és quasi perfecta. Una vegada vaig confondre el guió, la línia de la meva cultura, amb un punt i seguit.

Se’n va, la Bergvall, amb la remor dels esglais i amb un all right que fa de baula idònia per a l’entrada d’Urayoán Noel. Potser això té alguna cosa a veure amb una noció tonificada del rhythm and poetry que proclamaren a l’antigor del segle XX. O no, de fet és ben igual. Noel és una mena de mixtura impossible entre el reggaeton i la cacofonia, l’exemple més palpable d’una poesia translocal, aquella que devora llengües i modismes, que mastega fronteres i duanes amb una naturalitat esbalaïdora.

L’smartphone clou la tanda per deixar pas a l’Andrés Sánchez Robayna. L’elegia dura pren l’escenari de manera poderosa. Robayna és solemne. És greu i diu els poemes, tan secs i tan emocionants alhora, des de la profunditat de l’última raó. D’endins cap a nosaltres. Un luxe sentir el silenci de l’obscur en el ressò de la seva presència.


I tot es veu alterat, de sobte, per l’espasme catalèptic de l’Agustí Fernàndez al piano, un no parar d’aproximacions a la trencadissa emocional que fumeja entre fuetades de llum. Tot seguit, un cop tenim la certesa de tenir tots els aparells neurològics en bon estat, és el torn d’Hélène Cixous. Però no hi és. El seu cos és ocupat per la presència de la Blanca-Llum Vidal, que estima les paraules de Cixous com si fossin seves i que diu el text com si cada angúnia li devorés l’entranya. Com si fos cert que veiés Allò, però des de l’altre costat. Ho veig tot des de l’altre costat, com en la ultra-vida, ultra-memòria. Poesia feta palp, amb mà ferma. Hi estic acostumat. –¿A què? –A ser substituït.

Segueix la nit amb la presència escènica, imponent, de Manuel Forcano, poeta d’intimitats que busca l’estímul que fa bombar la sang del desig. Desig i desig. Poemes que certifiquen el feu del cos i l’absència, que necessiten l’esclat càlid de la distància curta, poemes que solquen la immensitat oceànica d’un Palau que afina ja el final de la nit amb la veu de Paco Ibáñez. Circular, monolític, impenetrable, efusiu i també creïble en la seva màgica impostura.

El millor preludi per un final superb on l’escenari -tot- va ser per a Mark Strand, clímax de l’anti-clímax, autor d’una lletania que va ser allò que havien estat, fins llavors, els dits de l’Agustí Fernàndez. Postura flegmàtica, actitud, seguretat, natura d’anguila en la precisió de la nota adequada. Presència escènica, compostura, forte i piano a l’uníson, seriositat mesurada en rialles, asseveracions irrefutables dites amb la sornegueria que només saben paladejar els savis. Jo tampoc no tinc gos. I la nit es va fondre, multiculti i ociosa, com ha de ser, en un aplaudiment d’origen divers. Comença el festival amb un mostrari ple d’arestes, de diversitat i d’una singular comunió que susciten les parles diverses, els poetes vívids i les condicions que fan, en tots els casos, sentir tan real allò que imagina la perversió humana.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada